iMestre.net

Està de moda fer llargmetratges basats en videojocs populars. Street Fighter, Mortal Kombat, Tomb Raider… Tots han passat per la gran pantalla.

Li ha arribat l’hora al mític “Buscamines”?

Recentment, en el marc de la Seoul Digital Forum algú va preguntar al CEO de Google què era la Web 3.0. Personalment, no m’agrada parlar de la Web 2.0 ja que no és un terme real o que tingui un significat precís… De fet, aquesta Web 2.0 no és tangible, no existeix, és una tanca virtual que pretèn convertir l’evolució natural de les tecnologies web en un element a exposar, com si fos un quadre en un museu o un mico al zoo. De fet, el CEO de Google diu, i crec que encertadament, que Web 2.0 és un terme més lligat al màrketing que a la teconologia. Jo a una aplicació Web 2.0 prefereixo dir-li AJAXiana, ho descriu molt millor. En fi, tornem al fil… Un senyor molt llest aprofita per preguntar al CEO de Google què és el que vindrà en un futur no gaire llunyà i per fer-ho empra la terminologia “Web 3.0″, i el senyor Eric Schmidt no dubta en respondre:

Bàsicament, la tal “Web 3.0″ no és més que la interacció de diferents aplicacions eficients i ràpides, independents de la plataforma on hagin de còrrer (que funcionen perfectament ja sigui a l’ordinador, la PDA, el mòbil etc) i que es propagaran de forma viral (que no deixa de ser la forma més “in” de dir “de boca en boca”).

En fi, que no diu res de nou, però queda com un senyor… I de pas ja ens han colat el nom “Web 3.0″.

No fa gaire discutia amb un company sobre el nou disseny que hauria de tenir la web d’una entitat. Ell defensava que el disseny havia de ser cridaner, amb molts colors llampants, amb motius alegres i dinàmics que cridessin l’atenció i amb molt moviment. “Ahí tenemos que meter algo de Flash”, em deia. Per la meva banda defensava que el disseny havia de ser atractiu, sí, però que l’atenció l’havia de cridar el contingut i que per tant plantar-hi massa floretes no seria gaire bona idea.
Avui en dia està de moda el concepte “Web 2.0″, un concepte que ningú sap ben bé què és però que sembla estar format pels feeds, AJAX, tags, gràfics brillants i cridaners amb moltes rodonetes i estrelletes i molt contingut generat pels usuaris. Evidentment tot és bona idea, però entre poc i massa. Com en tot, l’important és la mesura. En la dècada i escaig que fa que em dedico a desevolupar webs, he pogut comprovar que sempre es cometen en els mateixos pecats: voler és poder, però poder no sempre ha de voler dir deure. A les webs se’ls otorga propietats i capacitats que llueixen més que serveixen, i que acaben per distreure i acaben per restar valor al contingut. Hi acaba havent més soroll que informació, i cansa. Read the rest of this entry »