iMestre.net

Aquest post arriba amb una mica de retard, pel que demano perdó als lectors més fidels. El proppassat 23 de febrer va tenir lloc al BocaNord de Barcelona la Primera PHP Conference a Barcelona, organitzada pel Grup de Pogramadors de PHP de la ciutat. La cita, que va comptar amb el suport d’empreses com LocalBilling, Assertio o SmallSquid, va aplegar prop de 200 persones d’arreu de l’estat per escoltar les presentacions de ponents de la talla d’Arno Schneider (que va intervenir en anglès), Manuel Aguilar, Oriol Jimenez, Bermi Ferrer o Carlos Buenosvinos. De fet, els temes van tractar coses tan diverses com frameworks, optimització d’aplicacions a nivell de servidor i client i la certificació Zend.
Mostra de l’excel·lència de l’organització fou la gran quantitat d’elogis que se sentien i les lamentacions de que tot plegat fos tan curt, i que no hi hagués cap workshop. De ben segur que la propera portarà novetats en aquest sentit.
Per acabar, i com a breu resum del que va ser, us deixo amb el video que he muntat a partir dels talls que vaig filmar.

El proper dissabte 23 de febrer tindrà lloc al BocaNord un esdeveniment força remarcable: la primera PHP Conference de Barcelona. Organitzada pel Grup de Programadors de PHP de Barcelona, només dura mig dia, és d’inscripció gratuïta i compta amb conferenciants del nivell de Arno Schneider, Manuel Aguilar i Oriol Jimenez.
Entre altres temes, es parlarà de “Continuous Integration Server para PHP” (en anglès), optimització d’aplicacions tant a nivell de servidor com de client i el desenvolupament d’aplicacions emprant el framework Akelos, a més de parlar de la certificació Zend.
La veritat és que promet ser una jornada intensa i interessant i ja tinc ganes que arribi el dia. Encara que el programa sigui curtet és força engrescador i sembla un bon inici pel que sembla pot ser una trobada regular de força renom. Barcelona compta amb una nombrosa comunitat de programadors de PHP i juntar-nos sota el mateix sostre pot ser molt profitós.
Ja faré crònica quan sigui el moment!

Ja n’havia parlat alguna vegada de’n Johnny Chung Lee i els seus invents amb el mando de la Wii (Wiimote) i avui he vist a Slashdot que la seva fal·lera creativa no s’atura.
De la darrera fornada de consoles, la Wii de Nintendo sembla ser que és la que millor ven. Introdueix una nova forma de jugar, molt més activa i participativa on l’interacció no es limita únicament a pitjar botonets. Els jocs requereixen que el jugador gesticuli, es mogui i, fins i tot, salti. Doncs bé, en Johnny Chung Lee porta la inmersió dins el joc a un altre nivell fent servir el wiimote com a càmara de seguiment del cap per detectar el punt de vista del jugador, i oferir una visió 3D molt més acurada i ajustada. El resultat és una percepció de tres dimensions perfecta on els objectes poden arribar fins i tot a “sortir” de la pantalla. De fet, una ràpida demostració fa evident que amb aquest sistema no tan sols obtenim una millor experiència gràfica: fintar i ajupir-se esdevenen imprescindibles. I tot amb codi open source.

El sistema necessari és senzill: el wiimote s’instal·la davant la pantalla i enfocant al jugador. De fet, el wiimote només és una càmera d’infrarrojos que captura dos emissors d’aquesta freqüència de llum per calcular-ne la posició. Doncs posant-se unes ulleres amb dos focus d’infrarrojos pot captar la posició del cap i per tant, mostrar la perspectiva correcta. D’aquesta manera la pantalla no és una pantalla plana sinò que esdevé una veritable finestra a un món 3D. Que m,ovem el cap a la dreta? Podrem veure una mica més del que s’amaga per l’esquerra. Ens aixequem? Veiem què s’amaga per baix… Igual que si es tractés d’una finestra.

I, evidentment, això no només s’aplica als jocs… A Nintendo segur que ja han pres nota.

Apple, per mi, l’està cagant. És la meva opinió i la mantinc (bé, potser seria més acurat dir que no m’agrada com estan començant a enfocar les coses…). I ara que ja he encès els ànims de tots els “Maceros”, em vaig a explicar. Els darrers productes “mòbils” d’Apple (iPhone, iPod Touch) són productes restrictius dissenyats a lligar a l’usuari dins un món uniforme, tancat i monopolitzat. Apple, què és una empresa que es caracteritzava per fer productes útils i pràctics, s’està convertint en Microsoft. Han deixat de banda l’usuari per fixar-se ens els guanys potencials. És lògic, al cap i a la fi, és una empresa i els beneficis manen, i interessa que la gent compri a iTunes abans que, per exemple, escoltar les cançons a la ràdio. I no és per treure’ls mèrit ni molt menys: tant l’iPhone com el iPod Touch són sexis de collons. Molt, molt sexis. Però completament lligats als productes d’Apple, totalment à la Redmond. Que vols escoltar la ràdio amb un reproductor d’àudio que t’ha costat 300 euros (sí Manuel, ja sé que és molt més que un simple reproductor d’àudio…)? Perfecte, però abans paga-li a Apple els diners que no et gastaras a iTunes… És com comprar-te un 4×4 que no és capaç de sortir de la carretera i només fer-lo servir per anar a comprar el pa o portarel nen al “cole” (oh wait…).

Però per molt que aquestes sirenes em cantin i em sedueixin, segueixo lligat al màstil del meu vaixell, i, de moment, em resisteixo a gaster-me la pasta en aquests productes. A més, els que pensen com jo teniem les esperances dipositades en el rumor d’un ‘gPhone’… I per fi ha arribat l’hora! Read the rest of this entry »

Per sort o per desgràcia he tractat amb molts polítics, i amb gairebé tots he parlat d’informàtica. Gràcies a això he descobert que l’open source és com l’ecologisme: queda molt bé dir que n’estas a favor, però quan ets a casa tot va a la mateixa galleda, deixes els llums encesos i vas al parlament amb berlina oficial d’àmplia cilindrada. Tots diuen que és una bona idea, alguns fins i tot proposen i aconsegueixen aprovar mocions, però aqui acaba tot. A la pràctica, tot segueix igual. Tot?
Acabo de rebre la gran notícia que en Carles Soriano tornarà a encarregar-se de l’àrea de noves tecnologies a l’Ajuntament de Sant Feliu. En Carles és de les poques persones que conec que s’ha agafat seriosament això de l’open source. És de les poques persones que reconeix el valor i la importància del tema i de les poques capaç de fer quelcom… i que a més té la voluntat de fer-ho.
En Carles, juntament amb l’inesgotable David Guardia, és d’aquelles persones que viuen amb passió la seva feina i que no fan les coses de cara a la galeria (bé, de vegades una miqueta sí, quan toca), sinò perquè és el que cal fer. Com, si no, hauria nascut la xarxa oberta WiFi a la ciutat?
Felicitats Carles, endavant!